La comarca és una unitat natural, una unitat geogràfica marcada pel terreny i pels accidents geogràfics, que la diferencien dels territoris veïns i que li donen unes peculiaritats pròpies i una unitat paisatgística, climàtica, botànica, zoològica i també humana. Les comarques condicionen la nostra activitat econòmica perquè no és el mateix viure a l’interior o a la costa, a la muntanya o al pla, a la ribera o al secà, així també matisen el caràcter de la gent i ens lliguen al territori.
Encara que de fet les unitats humanes, formades per rodals i àrees de mercat entorn de les ciutats, se sobreposen a aquestes unitats territorials i sovint sobrepassen o no atenyen tot l’àmbit comarcal, hi ha, però, una clara identificació de la gent amb uns noms i unes àrees geogràfiques concretes. Hi ha països més grossos i molt més uniformes on les comarques són molt extenses i costen de diferenciar, però el nostre és un país petit però molt variat, amb comarques molt ben marcades, i això també forma part de la nostra identitat. Les comarques són el nostre país, i reflecteixen el nostre tarannà i també la nostra història, i la nostra identitat comarcal no fa res més que reforçar la nostra identitat nacional.Les vegueries tenen l’origen a la baixa edat mitjana i són la divisió territorial administrativa pròpia i tradicional de Catalunya. Era el territori que governava un veguer nomenat directament pel comte o pel rei, i eren l’únic escalafó que hi havia a l’administració entre els municipis i les corts. No tenien necessàriament una dimensió proporcionada entre elles i han variat molt al llarg dels segles, i continuaran variant molt. Les primeres vegueries es corresponien amb els antics comtats i les seves divisions, després de vegades amb els bisbats, d’altres a comarques naturals, altres a vàries comarques, però també moltes ciutats i subcomarques tingueren el seu veguer, i inclús algun poble. D’una manera general, podem dir que amb els pas del temps les vegueries més grosses van organitzar sotsvegueries i les més petites es van convertir en sotsvegueries, i aquí podríem trobar l’origen de la nostra divisió territorial. Van ser abolides el 1716 amb el decret de nova planta.
No és fins a la 2a República, amb la divisió territorial que fa Pau Vila, que les comarques esdevenen divisions administratives i s’agrupen en regions. I aquesta és la divisió comarcal que, amb algunes modificacions, tenim avui. Pau Vila segueix el model regional francès però a més petita escala, que de fet és molt semblant al model espanyol i a l’italià. Hi ha, però, altres models, com el britànic, basat en els antics comtats, el model cantonal suís, o l’alemany, que són força diferents i han demostrat que també funcionen. El model francès busca unes unitats territorials proporcionades entre elles, de mides i població semblants, els departaments, que després agrupa en regions, també proporcionades entre elles, i sovint ho fa sense tenir en compte les comarques naturals ni les divisions històriques.
El primer defecte de la divisió de la ponència que en Pau Vila va dirigir a partir de 1932 és que les comarques, com que són unitats naturals fetes als capricis geogràfics, no són proporcionades de mida ni de població, i moltes les ha de dividir en dos o en tres per poder seguir el model (Alt i Baix Empordà, Vallès Oriental i Occidental, etc.) i, és clar, com que els hi ha de posar nom, se n’inventa més d’un: Garraf, Montsià, Gironès, Tarragonès, Barcelonès, Anoia, Noguera, Segrià, etc. L’altre defecte gros d’aquesta divisió el provoca el fet d’haver d’adaptar les comarques als límits provincials espanyols. Així hi ha comarques dividides entre províncies (l’Alt Penedès a Barcelona i el Baix a Tarragona...), molts pobles que no són a la comarca que li tocaria sinó a una de veïna, o inclús més enllà (què hi fan Aguilar de Segarra al Bages i Romanyà de la Selva al Baix Empordà?) i altres casos pitjors com la Ribagorça o la Cerdanya, partides per una frontera.
Aquest model no el tria en Pau Vila, li ve imposat pel Parlament, i en diuen regions i comarques, i no vegueries i sotsvegueries, perquè consideren que la paraula vegueria és una paraula monàrquica, i potser això és el que agreuja aquests defectes i provoca confusions i disputes en els noms i els límits comarcals.
I el principal problema de posar una nova divisió administrativa sense treure les velles és que se sobreposen cada cop més escalafons a l’administració pública, amb el conseqüent augment de la despesa i la complicació de l’administració, tant de funcionament com per al ciutadà. L’existència de les províncies ha impossibilitat fins ara la creació de les vegueries i de fet, però, els consells comarcals ja fan la seva funció (o de sotsvegueries). Des de l’aplicació del model comarcal, ja ha patit forces modificacions, a la curta o la llarga les províncies acabaran desapareixent, i això provocarà encara més modificacions. Ara es plantegen unes vegueries que haurien de substituir a les províncies, reproduint a més petita escala el model actual, però això també tindrà modificacions. En tot cas, caldria escoltar les demandes del territori i potser tornar-lo a consultar, per exemple com van fer l’any 32, amb una enquesta a tots els municipis.
No és fins a la 2a República, amb la divisió territorial que fa Pau Vila, que les comarques esdevenen divisions administratives i s’agrupen en regions. I aquesta és la divisió comarcal que, amb algunes modificacions, tenim avui. Pau Vila segueix el model regional francès però a més petita escala, que de fet és molt semblant al model espanyol i a l’italià. Hi ha, però, altres models, com el britànic, basat en els antics comtats, el model cantonal suís, o l’alemany, que són força diferents i han demostrat que també funcionen. El model francès busca unes unitats territorials proporcionades entre elles, de mides i població semblants, els departaments, que després agrupa en regions, també proporcionades entre elles, i sovint ho fa sense tenir en compte les comarques naturals ni les divisions històriques.
El primer defecte de la divisió de la ponència que en Pau Vila va dirigir a partir de 1932 és que les comarques, com que són unitats naturals fetes als capricis geogràfics, no són proporcionades de mida ni de població, i moltes les ha de dividir en dos o en tres per poder seguir el model (Alt i Baix Empordà, Vallès Oriental i Occidental, etc.) i, és clar, com que els hi ha de posar nom, se n’inventa més d’un: Garraf, Montsià, Gironès, Tarragonès, Barcelonès, Anoia, Noguera, Segrià, etc. L’altre defecte gros d’aquesta divisió el provoca el fet d’haver d’adaptar les comarques als límits provincials espanyols. Així hi ha comarques dividides entre províncies (l’Alt Penedès a Barcelona i el Baix a Tarragona...), molts pobles que no són a la comarca que li tocaria sinó a una de veïna, o inclús més enllà (què hi fan Aguilar de Segarra al Bages i Romanyà de la Selva al Baix Empordà?) i altres casos pitjors com la Ribagorça o la Cerdanya, partides per una frontera.
Aquest model no el tria en Pau Vila, li ve imposat pel Parlament, i en diuen regions i comarques, i no vegueries i sotsvegueries, perquè consideren que la paraula vegueria és una paraula monàrquica, i potser això és el que agreuja aquests defectes i provoca confusions i disputes en els noms i els límits comarcals.
I el principal problema de posar una nova divisió administrativa sense treure les velles és que se sobreposen cada cop més escalafons a l’administració pública, amb el conseqüent augment de la despesa i la complicació de l’administració, tant de funcionament com per al ciutadà. L’existència de les províncies ha impossibilitat fins ara la creació de les vegueries i de fet, però, els consells comarcals ja fan la seva funció (o de sotsvegueries). Des de l’aplicació del model comarcal, ja ha patit forces modificacions, a la curta o la llarga les províncies acabaran desapareixent, i això provocarà encara més modificacions. Ara es plantegen unes vegueries que haurien de substituir a les províncies, reproduint a més petita escala el model actual, però això també tindrà modificacions. En tot cas, caldria escoltar les demandes del territori i potser tornar-lo a consultar, per exemple com van fer l’any 32, amb una enquesta a tots els municipis.
| < Anterior | Següent > |
|---|
