Diumenge passat quasi vuitanta pobles arreu de Catalunya celebraren la segona tanda de consultes populars sobre la independència. Vist el tractament general de premsa, opinadors i tertulians al moviment cívic i imparable que aquestes consultes comporten se'm acudeixen un parell de reflexions, en primer lloc cel denunciar l’absència total de reconeixement a aquest moviment, i no parlo de la inevitable felicitació a l’esforç d’un grapat de ciutadans per dur a terme las consultes, quan dic reconeixement em refereixo a la valoració justa i adequada al significat d’aquest moviment.



Política


I ara, avui, per curar males consciències els dirigents panxacontents dels sindicats convoquen a manifestar-se pel retard en l’edat de jubilació. No ho han fet durant mesos per la ineptitud del govern per encarar la crisi, no ho han fet per la destrucció de llocs de treball, no ho han fet per l’injust repartiment de beneficis d’uns banquers que mai, mai perden i se’ls ha acudit fer-ho per la jubilació als 67 anys.
I avui ens despertem un cop més amb l'evidència que aquell món paral·lel del que ens parlen diaris, ràdios i televisions, existeix. En aquell món tots són feliços i estan la mar de contents decidint que hem de fer els del altre món, fins quina edat hem de treballar, quan hem de cobrar, què ens ha d’agradar, què hem de decidir i, avui per fi, i gràcies al compromís del magnífic MONTILLAGOMERY BURNS amb el seu país, ens dicta què hem de pensar.




