I
El dissabte 12 de setembre cap el migdia una seixantena de persones vingudes d’arreu ens aplegàrem al voltant de la Cristina Badosa per fer un recorregut pels carrers de Begur tot recordant “el Poeta” de Catalunya tal i com el va anomenar en Salvador Espriu: “pobre... no sap que el poeta és ell”,
en el 25è aniversari de la seva mort, i així fou possible sentir i escoltar a redós de l’ermita versos que ens esperonen...
Qui va deixar l’estèril port
I ha fet del mar son element,
no serà dut a contracor,
a la deriva, pel corrent.
I ha fet del mar son element,
no serà dut a contracor,
a la deriva, pel corrent.
I de dalt el castell estant, versos que potser atemoreixen...
Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les branques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les branques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
I a peu d’escales immortalitzades arreu el món per la pel·lícula “De repente el último verano” amb en Monty de protagonista... Una làpida... una lapida similar a la d’aquell actor que mai va pujar les escales de Begur corrent empaitat pels joves i per acabar essent devorat per ells dalt la planura del castell
Si lentament, a l’hora grisa, buido,
tancant els ulls, malèfica, la copa
flairosa de resclum, en companyia
dels anys difunts, begut de temps trontollo
tancant els ulls, malèfica, la copa
flairosa de resclum, en companyia
dels anys difunts, begut de temps trontollo
II
A mitja tarda, arribada ja la Carme Vinyoli, amb els fills presents, l’alcalde de Begur fent de mestre de cerimònia i presidint i engrandint l’acte el President Pasqual Maragall, descobrírem la placa que assenyala el mirador Joan Vinyoli, al fons per damunt de teules properes s’albiren les illes Medes, l’Empordà, els Pirineus... la mar
Està molt bé que facis
volar un estel i que li donis
corda molt llarga fins a perdre’l
de vista, lluny, si n’ets capaç. És com si tu
també volessis i, generalment, antics records ajuden
a fer-ho i se’t revelen amples
espais de temps, ressaques, plenamars
de sentiment, les mines de Falun, on algun dia vam baixar enfollits,
potser un moment tant sols i l’oblidarem
volar un estel i que li donis
corda molt llarga fins a perdre’l
de vista, lluny, si n’ets capaç. És com si tu
també volessis i, generalment, antics records ajuden
a fer-ho i se’t revelen amples
espais de temps, ressaques, plenamars
de sentiment, les mines de Falun, on algun dia vam baixar enfollits,
potser un moment tant sols i l’oblidarem
III
Al vespre en Josep-Anton Fernàndez, en Xavier Folch, en Feliu Formosa i en Josep-Maria Terricabras dissertaren sobre el poeta des de diferents aspectes fent-nos saber d’ell, fent-nos sentir un altre cop el seu poemari, i per fi l’Anna Maluquer, rapsoda i en Marc Egea amb la viola de roda ens oferiren un excel·lent recital tot plegat per cloure una gran diada per Begur, per la poesia catalana i pels amants de la paraula
jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba
IV
I ara? ara esperarem amb candeletes la biografia que esta cloent en Josep Solà i, mentre, llegint i rellegint versos farem temps fins retrobar-nos dintre de cinc anys a Barcelona, als jardinets de Gràcia on curiosament visqueren dos poetes vinculats a la capital de La Selva, Salvador Espriu i Joan Vinyoli...
Apunteu a l’agenda, 2014... jardinets de Gràcia... centenari del naixement del poeta català, centenari Joan Vinyoli.
Hi quedem tots emplaçats.
| < Anterior | Següent > |
|---|
