Diumenge passat quasi vuitanta pobles arreu de Catalunya celebraren la segona tanda de consultes populars sobre la independència. Vist el tractament general de premsa, opinadors i tertulians al moviment cívic i imparable que aquestes consultes comporten se'm acudeixen un parell de reflexions, en primer lloc cel denunciar l’absència total de reconeixement a aquest moviment, i no parlo de la inevitable felicitació a l’esforç d’un grapat de ciutadans per dur a terme las consultes, quan dic reconeixement em refereixo a la valoració justa i adequada al significat d’aquest moviment.
Des de molt petit els meus pares em van ensenyar que dins la vida que hom ha de viure hi han algunes coses que tenen unes normes, uns valors que per poder viure millor val més seguir, tot i que aquesta opinió sempre és respectable.
"La capa d'en Serrallonga és llarga", era el que es deia, antigament, quan alguns lladres fent valer l'imatge del bandoler, tambe robaben i deien que eren homes d'en Serrallonga.
L’any passat vaig començar el mes de març amb la lamentable notícia de la teva mort i, un any després, començo el mes de març recordant la teva frase “cuando no hablo yo, me aburro”. Allà a on siguis segur que no t’avorreixes interpretant el teu paper de Makinavaja i posant en escena “Lorca eran todos” sense pressions ni amenaces per part de l’Espanya més rància.
Crec que entre nosaltres hi ha vampirs. Sí. Aquests dies he observat que hi ha éssers humans (humans?) que tenen uns comportaments estranys. Fan coses que relaciono directament amb pràctiques vampiresques. Ja ho sé que acabem de deixar enrere el Carnaval. Jo us parlo de tot un estil de vida que va més enllà d’una disfressa de tot a cent. Ara ho entendreu.
Amb la vista posada en la propera tanda de consultes sobre la nostra autodeterminació i en la mateixa setmana, un fet anecdòtic (?) em fa reflexionar sobre el què és el que encara fem malament amb el nombrós col·lectiu de persones nouvingudes tan allunyades, encara, del fet del nostre sentiment de país.